En la secció d'opinió, avui, amb el seu vist-i-plau, publiquem un article de Miquel Casellas que es pot aplicar a molts ajuntaments però, especialment, al de Calafell. Ens parla sense embuts de què cada dia hi ha més gent que o bé ignora o bé no es creu les informacions que vinguin de part de les administracions públiques de tots els àmbits. Malauradament, hi han polítics que encara no han passat l'efecte 2000 i segueixen ancorats en malbaratar recursos que es podrien destinar a tasques més importants i no en fer-los servir per fer-se propaganda o emetre informacions que no interessen a la gent i que no se les creu ningú.
En el cas de Calafell, el departament de comunicacions no és res més que propaganda. Els costos d'aquest departament, que podeu consultar aquí, suposen un mínim de més de 8.000€ cada mes. Aquest departament es compon, a part del regidor responsable (38.000€/any) d'una cap de premsa (24.000 €/any), un altre que gestiona la web (16.000€/any), un fotògraf jubilat (12.600) i un càmera professional (24.000) i, tret de l' últim, tots són gent del partit i són càrrecs de confiança amagats sota la contractació com a empresa externa per no haver-los de passar per l'aprovació en un plè municipal (això, dit pel propi Olivella). I aquests costos són sense comptar despeses de butlletins municipals (de 4 a 6.000€ cada tirada), ni la publicitat en mitjans, costos de Ràdio Calafell al servei del manaire de torn, ni altres virgueries. I tot, per què?, doncs per major glòria de l'il·lustre alcalde de Calafell. Res més.
En el cas de Calafell, el departament de comunicacions no és res més que propaganda. Els costos d'aquest departament, que podeu consultar aquí, suposen un mínim de més de 8.000€ cada mes. Aquest departament es compon, a part del regidor responsable (38.000€/any) d'una cap de premsa (24.000 €/any), un altre que gestiona la web (16.000€/any), un fotògraf jubilat (12.600) i un càmera professional (24.000) i, tret de l' últim, tots són gent del partit i són càrrecs de confiança amagats sota la contractació com a empresa externa per no haver-los de passar per l'aprovació en un plè municipal (això, dit pel propi Olivella). I aquests costos són sense comptar despeses de butlletins municipals (de 4 a 6.000€ cada tirada), ni la publicitat en mitjans, costos de Ràdio Calafell al servei del manaire de torn, ni altres virgueries. I tot, per què?, doncs per major glòria de l'il·lustre alcalde de Calafell. Res més.
Un exercici d’onanisme públic
«Cada dia hi ha més gent que ja obvia sistemàticament totes les informacions que vinguin de part de les administracions públiques de tots els àmbits» (Miquel Casellas)
Un dels privilegis de la gent d’església durant l’edat mitjana era la seva capacitat de llegir i escriure. El principal camí per accedir a la cultura. A partir d’aquí, i en certa manera, els obria la porta a poder manipular la societat d’una manera o altra. La seva riquesa era material en forma de joies, palaus, diners i altres pertinences. Potser la seva principal fortuna no estava en res que es pogués mesurar amb diners, sinó amb coneixements i capacitats per generar i enviar missatges a la resta de la població.
El lent accés del poble a la cultura, els llibres, els estudis i els idees va provocar que els primers organigrames socials se n’anessin en orris. Llavors, al final del segle XV va aparèixer amb força la burgesia, que ara ja podia permetre entrar en aquest cercle reduït de persones que podien compartir coneixements. Un nova classe social que a poc a poc es va encarregar de fer-se el seu lloc dins el conjunt global de la societat. Més endavant, al final del XIX, va ser el torn dels pobres i treballadors que van fer mans i mànigues per fer la seva revolució i tornar a recompondre la jerarquia social, reclamant el seu paper.
Per arribar fins avui han calgut molts segles perquè de mica en mica tothom tingués accés a uns coneixements que en un principi estaven totalment vedats a la majoria de la humanitat. Però la lògica i la raó s’han anat imposant, si ha fet falta a cops de garrot i amb molts màrtirs en el llarg camí. Moltes coses no han canviat gaire en un mil·lenni. Tenir una ràdio pròpia, una televisió, una revista i un grapat de tríptics és un mitjà ideal per donar a conèixer la realitat d’un poble o d’un col•lectiu a la resta convilatans. No fa gaires anys la major part de la ciutadania es creia força totes les informacions que apareixien en aquests mitjans públics. Hi havia una mena de bona fe generalitzada que feia possible que la gent tingués una certa confiança en tot allò oficial que apareixia en diferents formats.
A mesura que els mitjans de comunicació subvencionats i els polítics han endegat el seu camí particular cada dia més allunyat de la realitat, han anat sorgint vies independents que mostren una realitat més propera a la del carrer. Si en un principi eren els blogs, la cosa ben aviat es va anar reduint per adaptar-se al format Facebook, per passar a les piulades dels 120 caràcters. El principi bàsic és que ningú no té la veritat. Només ens cal apuntar una veritat ben clara que com més fonts diferents d’informació t’arriben d’un fet és possible que en puguis treure una millor conclusió més propera a la seva realitat objectiva. Agafar un mitjà de comunicació local o comarcal i abocar una entrevista endolcida a un polític o similar sense preguntes compromeses amb una voluntat clara de glòria i lloança del seu protagonista, avui en dia es pot considerar que és perdre el temps i els diners. Si aquest vestit a mida es fonamenta en fonts de finançament públiques, segurament aquests diners estarien millor invertits si van adreçats a comprar papereres per ubicar en els parcs públics. Almenys tindrem el poblet nou i endreçat.
Cada dia hi ha més gent que ja obvia sistemàticament totes les informacions que vinguin de part de les administracions públiques de tots els àmbits: des de Madrid fins al regidor responsable de la seva barriada. Un abús i un erroni concepte de les finalitats han portat a aquesta situació que ha col·locat aquests resultats al mateix nivell que les propagandes de grans magatzems que cada dia podem trobar en les nostres bústies. Els polítics i els seus fidels segueixen en aquest mal ús convençuts que la gent continua mantenint la fe cega en totes aquelles dades que vénen de les administracions públiques, excepte les que tenen una aparença objectiva com potser el calendari del contribuent, els diferents horaris dels serveis públics i la convocatòria dels esdeveniments públics. Poca cosa més.
La gent molts cops es queixa perquè no li arriba certa informació de l’administració pública. L’explicació és ben senzilla: el contenidor blau és el destí final de la gran majoria d’aquestes intencions manipulades al servei de qui les fa. En cas de la televisió tenim el comandament a distància. La majoria de continguts, tret de les esqueles i les ofertes de treball, acaben passant totalment desapercebudes per la majoria d’electors. Quan arribin moments electorals, els més indecisos s’hauran de recuperar amb algun arrossejat, botifarrada o acte social amb pica-pica inclòs.
Qui s’ho mira? Doncs els mateixos que generen aquesta versió irreal de la societat i els tiets, mares i pares dels protagonistes de la història, a part dels fidels del partit que cada dia en són menys. A partir d’aquí, d’aquesta tergiversació, la gent prefereix escoltar concursos per si toca un menú en algun restaurant o una ampolla de cava de bona marca. Sort de les persones que a través de les xarxes socials compensen aquest país de l’«aquí no passa res i nosaltres som els més millors» que ens volen vendre pagant tots nosaltres amb els diners públics.
Aprofito per dedicar aquesta breu reflexió a la gent del Blog de Segur, que han arribat al milió i mig de visites en els seus primers set anys de vida. Un punt de trobada virtual on parla el poble anònim que molts cops està a l’altra banda de la crònica oficial d’una localitat. Per molts anys. El dia que els votants i els votats s’entenguin ja no tindrà sentit un blog com el vostre, però encara queda molt de camí per fer. Molta sort i no caigueu en els cants temptadors de les sirenes.
Qui s’ho mira? Doncs els mateixos que generen aquesta versió irreal de la societat i els tiets, mares i pares dels protagonistes de la història, a part dels fidels del partit que cada dia en són menys. A partir d’aquí, d’aquesta tergiversació, la gent prefereix escoltar concursos per si toca un menú en algun restaurant o una ampolla de cava de bona marca. Sort de les persones que a través de les xarxes socials compensen aquest país de l’«aquí no passa res i nosaltres som els més millors» que ens volen vendre pagant tots nosaltres amb els diners públics.
Aprofito per dedicar aquesta breu reflexió a la gent del Blog de Segur, que han arribat al milió i mig de visites en els seus primers set anys de vida. Un punt de trobada virtual on parla el poble anònim que molts cops està a l’altra banda de la crònica oficial d’una localitat. Per molts anys. El dia que els votants i els votats s’entenguin ja no tindrà sentit un blog com el vostre, però encara queda molt de camí per fer. Molta sort i no caigueu en els cants temptadors de les sirenes.
